Un o dos cops l'anys viatjo al Cadi-Moixero a la tardor per fotografiar els canvis en la montanya, quan els arbres, fauna, aigua, noten la disminucio de les hores de llum a les baixades de temperatura. Es un entorn molt tranquil que aporta molta calma.
Imatge del Parc Natural del Cadi-Moixero, on veiem tres elements basic d'aquest entorn: Bosc en diferents colors, muntanya i boira
De vegades un s'endinsa en una illa sense cap mena de por, sabent amb confiança on trepitja, encara que el terra estigui colgat de gel i no es vegi si a sota hi ha un precipici, un forat o una trampa. Avances amunt, saltant i esquivant obstacles, perquè la intuïció et diu que ha de ser així.
Diuen que els primers amors marquen. Assenyalen la manera en com t'estimes i, en conseqüència, com estimaràs. I saber estimar és important, perquè més enllà de ser un sentiment que està en constant construcció, ens transforma en el procés d'aprenentatge. Ens canvia, ensenyant-nos totes les nostres variacions possibles. I acceptem que sí, que som aquestes diferències i que no cal justificar-se. Que diferents som tots i una mica iguals també.
He desvelat diversos enigmes a Islàndia. He revelat que l'estima es va construint a través de capes que s'erosionen i es reconstrueixen, aportant nous substrats i nutrients en el procés. Que estimar és remoure la terra per airejar-la, i que sovint, excavant-la una s'adona que no s'acaba mai, que a sota sempre hi queda enterrat i arrelat el foc de l'esperança. Aquest viatge m'ha ensenyat que un camí mai és el mateix camí. Al mig de l'illa, he descobert que el primer amor no és mai el primer amor, sinó l'últim. Un trajecte que ens fa sentir vius, lleugers i que fa renéixer el jo per transformar-lo més en un nosaltres.
De vegades un s'endinsa en una illa sense cap mena de por, sabent amb confiança on trepitja, encara que el terra estigui colgat de gel i no es vegi si a sota hi ha un precipici, un forat o una trampa. Avances amunt, saltant i esquivant obstacles, perquè la intuïció et diu que ha de ser així.
Diuen que els primers amors marquen. Assenyalen la manera en com t'estimes i, en conseqüència, com estimaràs. I saber estimar és important, perquè més enllà de ser un sentiment que està en constant construcció, ens transforma en el procés d'aprenentatge. Ens canvia, ensenyant-nos totes les nostres variacions possibles. I acceptem que sí, que som aquestes diferències i que no cal justificar-se. Que diferents som tots i una mica iguals també.
He desvelat diversos enigmes a Islàndia. He revelat que l'estima es va construint a través de capes que s'erosionen i es reconstrueixen, aportant nous substrats i nutrients en el procés. Que estimar és remoure la terra per airejar-la, i que sovint, excavant-la una s'adona que no s'acaba mai, que a sota sempre hi queda enterrat i arrelat el foc de l'esperança. Aquest viatge m'ha ensenyat que un camí mai és el mateix camí. Al mig de l'illa, he descobert que el primer amor no és mai el primer amor, sinó l'últim. Un trajecte que ens fa sentir vius, lleugers i que fa renéixer el jo per transformar-lo més en un nosaltres.
A Niça, el Musée d'Art Moderne et d'Art Contemporain, per les seves dimensions, ocupa una part important de la ciutat. Ubicat en un passeig central, la seva fesomia decora i ordena l’estructura urbana de la ciutat. El proper 7 de gener de 2024 tancarà les seves portes per motius relacionats amb la renovació de l’entorn.
En el marc de les festes nadalenques a Niça, el seu mercat de Nadal anima les famílies, adults, infants i tothom que vulgui celebrar l’acabament de l’any fent ús de la roda i així també, aprofitar per contemplar la lluna en el seu esplendor. Tot un espectacle ben rodó.
Quan visites una ciutat i te n’adones que una expressió popular com la de “ser un cap quadrat” es converteix en un edifici, no té preu. I això succeeix a Niça amb l’escultura-edifici que dur el nom de Tête Carrée, encarregat d’albergar les oficines de la biblioteca municipal en el seu interior. Una migranya només de pensar com deuen tenir el cap les persones que hi treballen dins.
Aquesta escultura de François Arago la trobes a Perpinyà, davant del restaurant L’Arago i molt a prop del museu d’art Hyacinthe-Rigaud. Arago va ser un important matemàtic, físic i astrònom francès del s. XIX. Per tant, trobar-te’l assenyalant la lluna en ple s. XXI confirma la passió del personatge per la seva professió celestial.
Al nord d’Itàlia, més amunt del llac Como i quasi tocant a Suïssa, s’hi troba la Valtellina, una vall tranquil.la, rural i de colors glaciars. Les caminades per la vall son acompanyades pel riu Adda i les múltiples varietats del paisatge, aquest sigui amb sol, boira, pluja o vent. Un indret meravellós, on desconnectar i carregar piles.
A la Valtellina, una vall situada al nord d’Itàlia molt a prop dels Alps Suïssos, dia i nit es troben en el marc de les muntanyes que separen els dos països. En aquest cas, la lluna plena apareix de darrera dels cims nevats mentre el dia s’esvaeix amb els últims raig de llum de color taronja i rosat. Tot un espectacle visual i poc usual.
El fet que la línia de metro de Torí no tingui conductor permet al viatger seure al primer vagó i a primera fila i gaudir, així, d’un trajecte futurístic i emocionant. Tot va mecanitzat i controlat remotament, per tant, els passatgers son protagonistes i espectadors d’un viatge que pot semblar molt mundà (com el d’agafar el metro) però que es pot convertir en una experiència única.
La foto está tomada en México. Me gusta observar los y contemplar largo tiempo los árboles por si me regalan momentos como éste
A l'agitament de la ciutat vella de Delhi, en un carrer menys transitat, hi havia aquest gos concentrat conduit la bici.
Ens va mirar un instant i va continuar focalitzat a la seva tasca.
La rutina és una fina lineal temporal que ens fa oblidar els nostres somnis. De nosaltres depèn, aixecar el cap i perseguir-los.
Mentre sentim els espetecs del gel desprenent-se de la gelera, ens entretenim fotografiant els trossos que han quedat a la deriva, esculpits de forma capriciosa pel vent i les onades, i que romanen sobre l’aigua. Els envolta una aureola lluminosa i virginal que encara els atorga més màgia i bellesa. Damunt la sorra fosca descobrim uns trossos immensos d’una puresa molt transparent. Semblen diamants oblidats per algun gegant enmig dels seu territori salvatge, primari i feréstec. Ens fem un fart de fotografiar-los. És un indret ple de textures i contrastos espectaculars.
Front Glaciar de Qalleraliq. Sud de Grenlàndia.
A Cambodja, la majoria dels temples antics que testimonien l'època daurada dels reis-sacerdots de l'imperi khmer es troben actualment abandonats, mig enrunats o fins i tot engolits per la vegetació. A vegades, però, contenen imatges que són venerades pels feligresos budistes i s'hi pot veure algun monjo que, amb la seva túnica llampant, aporta una nota de color al paisatge decadent d'aquest món desaparegut.
El lago de Laffrey, en Isere, Francia, en una mañana de invierno.